Día 69969669696969... últims dies de l'any 2014....
Soc jo, l'Uke. Aquí... segueixo esperant...
El cert, es que ja fa molt que he perdut les esperançes. Les forçes m'han abandonat. El cel cada día está cobert amb més i més núvols grisos i opacs. L'escassa llum del sol es incapaç de generar cap mena de pigment sobre la meva blanca i pàlida pell, la mateixa que cobreix, sinuosa, la forma dels meus òssos.
Els meus llavis resecs no són més que un reflexe del meu interior. Ja fa temps que m'ho veia venir, però ara estic patint les conseqüències del pas del temps. Si bé l'aliment no hem preocupa, encara compto amb una generosa reserva de llaunes per mantenir-me en vida, l'aigua es un altre tema. Tot i el constant cel apagat, l'ambient es fredament àrid i desert, no hi ha humitat. Fa mesos que no veig ploure i només hem resta un bidó, ja mitg buit.
Tant de bó fos capaç de prescindir tant de l'aigua com ho faig dels aliments. Per que, essent sincer, només m'alimento per mantenir-me en vida. El meu cos rarament m'impulsa a alimentar-me, i quan ho fa, el dolor que hem produeix arriba a ser, fins i tot, plaent. Una mena de càstig autoimposat que alhora, em genera alivi. Alivi, sí. El dolor físic... la medicina indiscutible d'un dolor molt pitjor, d'un dolor infernal: el del cor. El cor que es troba abandonat. El cor que confiava. El cor que ara, amb prou feines batega. El mateix que abans ho feia el doble de rápid... només per una cosa: Tú.